A través del vidre

Un riu.

Immenses muntanyes, núvols passejants
de vibracions, el verd, el gris i el blau.

Ciutats, cúpules, finestres ancianes de mirar el
pas de l’home.

Ulls de jove, cossos de joves damunt de les
modernes estores.

El mar Carib, el verd fort,
cúpules, misèries, soledats.

En qualsevol plaça
dos xicons es miren
més enllà del cor
els braços i els engonals
En qualsevol cambra
un cos s’uneix a un altre
per a estar-s’hi
S’obrin els vestits, s’entenen
els senyals més pobres
sense saber què desitgen
si busquen la carn o l’amistat
si la soledat del món.

Cossos on la neteja no importa
ni l’aigua ni el perfum és necessari.

El cos demana sempre més enllà de l’olfacte,
de la pintura del rostre,
els ulls demanen més que qualsevol mà,
el fal·lus i la vagina saben un llenguatge
més fort, més sever, més exigent.

Avantpassats
llunyaníssims parents
flotant en basses d’or
que són un somni duent el dissort.

Sense saber res
construiren el dolor, la derrota, el foc
cremant els peus.

Formes d’ocells, becs d’ocells, pells
d’ocells,
rostres de ràbia, rugats, mostrant les
dents invisibles.

Estelars caps carregats de llavors de lluïssor
anells perforant la respiració, anellets més
menuts que l’orella ferida.

Allí on estigueren un xiquet juga amb el seu
gos.

Miren els dos, amo i amat,
una bola de cuiro detesa en l’aire blau.

O aquestes, vestides amb l’herència de llana duta
de Ruan,
la filla de la mà, el nen en el maluc i el
vent
bressant els seus cabells.

Pobreses, bells rostres, balcons, balcons,
cantons de memòria.

La veieres
a mig matí.

El brut bar, els borratxos famolencs.

Bastà la frase aquella, no te’n vages,
i el cos es lliurava als plaers.

Ni ànima ni moral ni condicions
nosaltres ens sabíem vistos
coneixíem els malucs el bes agradable
la plaentera orella les cames altes deixant el
lloc lliure
On un cos se sap acariciat.

Terra nostra
treballada per a res i per a pocs,
rius i ports anegats de sol,
misèria dels tratges misèria dels peus,
rius com punyals ferint la terra.

Somrients, pensatius Iaunes pacients,
laboriosos,
alçant les seues cases teixint les seues misèries amb
fibres vegetals
orquídies, dàtil roig, fulles de la victòria que
només veieu vosaltres
mones nocturnes, óssos formiguers, agrons,
tigres, boes,
tortugues pensatives, capibares -proïsmes del
món de les dents-
Terra que res no deixa
i tanmateix el sexe.

En un principi innecessari parles de tu
vena de la llengua que no para
misèria del melic que no cessa el ritme de la
vida,
cor, gla del cervell,
parles de tu,
ja que no ets.

Traduït al català per Pere Bessó